La història de Vox, el gran orador

Aquesta és la història de Vox. Altres aventures comencen en les edats primerenques dels herois, però en el cas de Vox és tot el contrari, perquè la part més interessant de la vida de Vox va ser, precisament, la seva mort.

Vox va esdevenir un orador exitós a l’Antiga Roma. Els seus arguments eren ben coneguts per tot el poble, per la seva riquesa de vocabulari i la forma en què entonava els seus discursos. Era capaç de fer canviar d’opinió als més magnífics dels savis amb unes poques paraules. Des de nin havia rebut una ensenyança en l’art de l’oratòria i tenia un gran talent per a la paraula.

Cada dia passava hores argumentant i debatent amb altres ments pensadores de l’Antiga Roma, però mai ningú havia aconseguit eclipsar-lo en l’oratòria. Era un home ja major per aquella època, doncs tenia quasi cinquanta anys. Tot i així, tenia molta energia a l’hora de pronunciar un discurs, i els seus gestos captaven l’atenció del públic exitosament.

Dibuix Vox

Una nit d’hivern, Vox sortia de la Cúria envoltat de persones que l’admiraven i joves que li demanaven consell. Li agradaven aquells moments en què ell era el centre d’atenció després d’exposar un dels seus discursos. Poc a poc, tothom se’n va anar a ca seva, mentre la nit es feia més fosca, i Vox va decidir anar-se’n també. Feia un parell de dies que no es trobava del tot bé, però no li va donar molta importància. En arribar a ca seva, va sopar; va practicar l’oratòria una estona; i es va preparar per anar a dormir, com cada dia.

Ja duia uns minuts al llit quan va notar una suau respiració al fons de la fosca habitació. Amb curiositat, es va incorporar del llit i va repassar l’habitació amb la mirada, cercant l’origen de la respiració. Tota l’estància es trobava sota la lleu llum platejada de la lluna, que il·luminava els mobles. Encara així, no va ser capaç de distingir res en la penombra.

Després d’uns minuts així, es va tornar a tombar, pensant que hauria estat algun animal de fora. No sabria dir quant de temps després, un murmuri tènue va cridar la seva atenció. Es va incorporar, per segona vegada, i es va quedar atònit per allò que s’alçava als peus del seu llit.

Era una figura fantasmal, i Vox podia veure el que hi havia darrera, pel que hauria jurat que es tractava de simple fum. Una cara esquelètica reia davant seu, coberta amb un mant negre. Les conques dels ulls estaven completament buides, però Vox no se’ls va mirar molt de temps, perquè li produïa una horrible sensació d’angoixa. Darrera la cara calavèrica, es veia l’esquelet d’aquella ombra, amb uns braços que li recordàren les potes d’una aranya. En una de les seves fines mans portava unes tisores negres que brillàven en la nit. Aquell fantasma es trobava ajupit davant seu, com si es volgués acostar a la seva cara, sense poder arribar a tocar-la.

Dibuix Vox i Morta

T’ha arribat l’hora, Vox– tenia una veu aspre, però aguda, i parlava amb un murmuri. Vox no podia creure el que veia. Tot d’una va suposar que allò es tractava d’un estrany malson.

No, Vox, sé el que estàs pensant, i no som part d’una invenció de la teva ment.

Però… Però… Qui és vosté? Què fa a ca meva?

Jo som Morta, la Parca que talla el fil! – Malgrat el to de murmuri que tenia la seva veu, entonava les paraules com si tot allò fos divertit, i deixava anar un tènue soroll, semblant al que fa un nen quan intenta ocultar una riallada.

Llavors, has vingut perquè m’ha arribat l’hora de morir?

Sí, Vox. Has tingut una vida plena i exitosa, no et pots queixar…

-Però jo encara no puc morir!

He,he… -la parca va amollar una rialla sarcàstica- Et penses que ets l’únic que diu això abans de la seva hora?

Però jo tenc raó! Hi ha milers de persones que haurien de morir abans que jo!P

-Es clar… Però no ets l’únic que morirà avui… Aquestes coses passen cada dia.

-Miri, senyora Morta, si avui vostè no em mata, li prometo que cada dia de la meva vida el dedicaré a lloar la seva persona amb els meus discursos i a convèncer la gent de la seva magnificència.

– Et penses, simple mortal, que l’opinió de les simples persones del món m’importa?

-Però si la gent tingués una imatge bona de vostè, no tindrien tanta por a la mort!

-I això em reportaria algún benefici?

-Bé… Em… La gent faria coses més arriscades, i al final moriria abans!

-...La qual cosa suposaria més feina per a mi, no?

-Mmm… Suposo que si…

-Basta de xerrar! Adèu, Vox. -va agafar les seves fines tisores i les va alçar. Davant ells va aparèixer un llarg fil platejat. Lentament, va incorporar-se, de forma que quasi tocava el sostre, i va mirar a Vox amb satisfacció.

Esperi, per favor! Jo encara no puc morir, li he dit!

-Calla!

No! Esolti, senyora… Si ara vostè talla el fil de la meva vida, provocarà que la reputació de Roma empitjori catastròficament!

-La reputació de tota Roma per matar un simple vellet?

Sí, és clar! Jo la necessito tant com ella em necessita a mi. Amb els meus discursos jo dono un esplendor a Roma que ningú més podria aconseguir. La gent dels carrers és més optimista gràcies a la confiança que els proporciona saber que amb les meves paraules puc convèncer als governadors d’altres països i així propiciar un nivell de vida millor per ells i evitar un gran nombre de guerres!

-I això a mi en qué m’afecta?

-Idò, veurà: a una guerra hi ha moltíssimes morts, el qual representa molta més feina per vostè. A més, com que els homes es moren, les dones tenen menys fills, i per tant les seves companyes, les altres parques, no han de treballar tant, mentre que vostè estaria més ocupada que mai! No li agrada tenir poca feina a fer?

-Mmm… És cert que les meves companyes Nona i Dècima sempre tenen menys feina que jo… Estic una mica farta!

-Evidentment! De fet, amb una bona campanya de concienciació, podria convèncer al poble per a que les parelles joves tinguessin més fills.

-Cosa que donaria més feina a Nona…

-Sí, i també els podria convèncer perque tinguessin una vida més sana i més llarga.

-…I, per tant, a Dècima no li quedaria més remei que fer els fils més llargs…

-A més, un vellet com jo no val la pena matar-lo…

-Sí, la veritat és que ets bastant insignificant…

-Vós, que podeu decidir el destí de les persones més importants del món… No hauria d’estar aquí, perdent el vostre valuós temps en mi…

-Espera… Fa tan sols uns moments has dit que eres un orador respectable i famós!

-És clar… Sóc famós entre els mortals… Però una figura mítica com vostè, perdent el temps amb mi? L’únic que vull és viure uns anys més. -La Parca es va quedar, llavors, uns instants pensativa. Després, va dir:

-D’acord, Vox. He pres una decisió. No et mataré. Però a canvi hauràs de vetllar per la pau i la seguretat de Roma amb les teves paraules. Has de fer tot el que estigui en la teva mà per poder defensar els interessos del poble, i lluitar contra la misèria dels ciutadans, per tal de que jo no hagi de dur-me més ànimes de les estrictament necessàries.

-Accepto la teva ordre amb honor, Morta. -La Parca es va desfer com si no fos més que fum, i amb la seva partida deixà un solemne silenci a la cambra.

Aquest pacte entre Vox i Morta va durar molts d’anys, i Vox va seguir amb la seva tasca d’orador. La gent no podia creure que visqués tant, però ell seguia exposant els seus arguments a la Cúria, defensant al poble romà. Varen ser uns anys de pau i prosperitat per tota la regió. Tot el poble romà li agraïa l’energia amb la qual defensava els seus interessos. Vox va començar a dirigir-se, a més, a la gent jove. Els xerrava dels avantatges de tenir molts de fills i els hi donava consells per viure més. A la Cúria, lluitava per acabar amb la misèria del poble, i l’índex de mortalitat va davallar considerablement aquells anys.

Dibuix Vox i un jove

Però amb l’edat, Vox es va fer més dèbil, i ja no tenia forces per defensar els seus arguments amb la insistència que el caracteritzava, i amb el temps les seves paraules van deixar de ser escoltades pels alts càrrecs, i els seus consells éren ignorats. Després d’uns anys, va esclatar una cruenta guerra a Roma.

En aquell temps Vox era tan vell que ja no es podia moure del seu llit, i era conscient que Morta vindria a cercar-lo. Per això, la nit en què va esclatar la guerra, Vox ja estava despert, llest per enfrontar-se a la Parca. A mitjanit, la mateixa figura que havia vist anys abans es va presentar davant d’ell.

-Sembla que no has pogut complir la teva part del pacte, Vox… -digué la Parca.

-No, senyora, però bé saben els déus que ho he procurat! Però no puc xerrar amb claredat… Els anys m’han tret la meva energia per la paraula…

-Llavors, Vox, comprendràs que ja no puc treure cap profit de la nostra aliança.

-És l’hora, per tant, que acabi la meva vida.

-Has tengut una llarga i exitosa vida, Vox. No et pots queixar.

Llavors, Morta va extendre el fil platejat entre els seus dits. Vox podia veure com les escenes de la seva vida formaven aquell filet, i, observant-les, va comprendre que havia tingut una vida plena. Veia, a un extrem del fil, el seu naixement. Les imatges de la seva infància venien a continuació, i va veure els seus germans, els seus amics de l’escola… Posteriorment, va veure els seus anys estudiant retòrica, es va poder veure a si mateix essent una promesa ja de jovenet, i com el seu mestre el felicitava. Llavors venien tots els seus discursos, que li van recordar la bellesa de les seves paraules i la convicció amb què les pronunciava. Aquelles imatges li ompliren el cor de goig, i per un instant va pensar que no estava tan malament morir-se, perquè deixava tots aquells records enrere. Va veure, llavors, aquella nit en què ell hauria d’haver mort, i va escoltar la breu conversa que tingué amb la Parca. A partir d’aquell punt, les imatges es tornàren més fosques. Veia com, els primers anys, la seva carrera continuava triomfant, però a poc a poc la seva forma d’expressar-se no impactava als oients, i els seus famosos discursos passaren a ser motiu de burla, perquè ja no els sabia exposar correctament, i els oradors més joves aconseguien rebatre tots els seus arguments. A la darrera imatge es podia veure a si mateix en aquell moment, vell i desfigurat, amb la cara plena d’arrugues i fracassat, davant la Parca, esperant la seva mort.

-Tant de bó m’hagués matat aquella nit, senyora.

I la darrera imatge de Vox en aquesta vida, va ser la mà de la mort tancant les negres tisores damunt el fil de la vida, com una aranya quan tanca les gargamelles sobre la seva presa.     

Dibuix Morta tallant el fil         

LLORENÇ SOLER I BELÉN DIEZ

1r Batxillerat Humanitat

Anuncis

5 pensaments sobre “La història de Vox, el gran orador

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s